Nous camins

   Camins inertes travessaven el pensament d’un recorregut idíl·lic que vaig decidir començar. Avui, el primer pas, i amb ell, la gratificació d’eixir del meu món euclidià que divaga en la res i a la vegada en el tot. Descobrir la realitat de nous paisatges més enllà del blanc i el negre, de noves nits estrellades que formen un nom, i d’infinitats de camins amb una única intersecció, desitjada i benvinguda per l’atzar.

   Malauradament, voldré mirar enrere, debilitat carnal d’un passat, però és el vent de ponent qui encisa el meu camí i fa regne dels meus ulls, un horitzó que m’agradaria despullar, lentament, engalipat per la màgia blanca d’un silenci harmoniós, que bategarà darrere cada petjada.

   Alquimista per un temps i arquitecte aficionat per un altre, vaig aprendre a renàixer de la crisàlide banyada dels meus gemecs, pornografia barata si transvestim aquest viatge efímer que tan sols he començat amb la virginitat posada d’aquestes botes.

   Darrera aquesta falsa divagació, on el meu cap presidia les meues il·luminades cavil·lacions, crec que és moment de poder fer el segon pas.

Passeig d'hivern

Si volies deixar de veurem,
haver-ho dit.

Em trobe en mig de la muntanya,
el sol s'està amagant
i la neu gela els meus peus.

El silenci lidera l'entrada de la nit.
Tindria que ser meravellós,
pareixia meravellós,
però allà érem dos i em sentia a soles,
només bategava un cor.
O realment ho estava?
Segurament si,
i des de feia temps.
Com temps feia que no m'atrevia a escriure.

Voldria sentir la música,
la teua música.
Però dins aquest pou,
és difícil que arribe un so que mai s'ha pronunciat
i que mai arribarà...
les paraules d'un t'estime.

Ja és de nit.
Només em queda esperar que la terra perda la lleu calor que ha agafat durant el dia,
que el vent despulle el meu cos tallant-ho poc a poc,
i que la meua pell sonrosada es vaja fent cada vegada més pàl·lida.

Ja no sent les cames
i m'agradaria no sentir res més.
Els meus músculs es van atrofiant
i el meu pols debilitant.
Ja queda menys,
i vull aconseguir-ho.

No vull oblidar-te,
i si per això tinc que congelar el meu cor a canvi de la meua vida,
ho faré.

Hi havien reis bojos que construïen castells,
altres no poden i deliren construint il·lusions.

La mort no és el fi,
és l'amor etern.

Per això pense en tu.

Torne a parlar de tu,
si, un altra vegada,
m'agrada saber que no existeixes al meu cap
i per això pense en tu, (fredament).

Els núvols s'han anat,
(aquells preciosos núvols),
i amb ells, la teua presència,
per això pense en tu.

Fa temps que agrane la casa tots els dies,
cada raconet d'ella,
netejant tots els meus/teus pensaments,
per això pense en tu.

Abans passejava pel carrer,
quant de bo m'agradava!
ara només deixe córrer la meua imaginació mirant per la finestra,
per això pense en tu.

Ai! si el temps tornara...?
si el temps poguera pensar...
No creieu que...?
Per això pense en tu.

Cercant un destí

Vaig tornar a obrir els ulls,
i allà estava, en aquell tren.
Ni tan sols es podia fumar.
Suposava el que havia fet,
però no perquè havia passat.

Plovia,
no es podia apreciar el paisatge desolador d'aquell camí sense sentit,
però alhora, meravellós.
Llibertat contrarestada per les quatre parets d'aquell vagó.

Allà vaig notar el teu primer cop de calor,
i com intentaves acariciar els meus dits.
Eren dies de fred.

Li puc ajudar?
I mirant fixament a través d'aquella finestra,
no vaig poder contestar.
El meu rostre únicament expressava indiferència,
darrere un cor paralitzat pel que ja quedava enrere.

Només volia arribar a veure el sol,
(mai l'havia vist).
Tal vegada el tenia al costat,
o tal vegada no.

Sempre núvols d'inconsciència que distorsionen la meua realitat.
Però, qui em deia on era?
Qui em diu que és aquest el camí?
Qui em dirà si arribe tard...?

Podrà arribar les fulles de la tardor,
però no eixe adéu esperat/inesperat.

En l'ombra

Llums aturades feien que el temps,
revelara la màgia d'una cova,
que el sil·logisme d'unes mans,
desencadenara en la fusió de dos cosos,
i ara,
prunes mentals flasheen el meu cap.

No es tracta de pells, d'ossos
o de pensaments.

Sinó d'arrels a una ètica de viure,
on els demés també tenen sentiments;
on els demés volen existir i coexistir amb nosaltres.

I això és difícil,
si fem un suc de persones.

Millor ofegat,
i et donaré carta blanca en una temptació termal,
on es sacrificaven les nostres carns.
Pecat? No... desig.

Rebuig

Sé que no ets fàcil,

i per això ja saps que parle de tu.

Que per tindre un mínim de contacte,

que per saber de tu,

que per dir-te un hola...

necessitem una coincidència,

és a dir, necessitem temps.

La teua concepció de mi,

no és la meua concepció de tu,

i llavors,

la nostra discrepància s’accentua encara més.

Jo vull i tu no...

anem a pitjor.

Però, és clar, sé que podria fer-ho

 i això redueix tot al principi.

El principi d’anomenar felicitat,

a l’estat transitori d’una realitat imaginaria

que alguns li anomenen,

viure.

Jo voldria viure,

però tu ja ho estàs fent.

La primícia de conèixer-nos no va ser l’adequada (error de principiant),
però és ací on anem a parar,

al teu punt d’indiferència

que jo li anomene desconeixement.

De vegades pense,

que només que sàpigues q existisc ja és suficient,

però no me l’he pogut creure.

La gratitud moral de lo inexistent pot arribar a omplir mars, mars que en aquest cas, m’ofeguen de pensaments estèrils de culpabilitat, on la paradoxa de tot açò, només té un nom molt clar, el teu.

La nostra porta

Mai saps lo que ve fins que s'obri una porta,
vivim en un passadís ple d'eleccions però que malgrat això continua.

Tirar cap enrere no soluciona res,
és veure el mirall d'una decadència absurda que hem creat
pel símil d'un passat que no volem oblidar.

La vie est un carnaval, ple de màscares,
que en realitat no volem llevar per por a descobrir una veritat,
la nostra veritat que ens ofusca a obrir la següent porta.

El present és simplement un instant que ens manté bloquejats a seguir el nostre passadís,
eixe passadís que alguns li diuen vida i altres destí,
però que simplement és una elecció més...

Pluges interiors

Avui plou, i és bon moment, l'aigua cau,
esbara pel meu rostre i això neteja l'aire, i alguna cosa més.
Diuen que no serà gaire, el cas és que ha començat,
i jo camine... tant sols camine...

Destruïm tot això que agafem, tendència humana a la supervivència.
Nostàlgia d'un camí a seguir, que no es sap quan va començar
i que el·labora cossos inertes incapaços de sembrar.

Encara plou per caminar, continue perdut,
perdut en la meua obscuritat, en la teua obscuritat que em regales i que es suma a la meua terra.

Horitzó d'un present

L'àncora està posada i el declive ha arribat al seu destí.
Ja són moltes les parades que ha fet per intentar canviar els seus bitllets.
Són molts els matins que comencen en plena nit.

El fred, el silenci, els ànims. El meu fred, el seu fred, el meu silenci, el seu silenci...
Intente contar cada rajola per la que vaig caminant, però no arribe a casa.

Les meues cames no tenen forces i necessiten descansar.
Torne a estar en terra i els meus peus seguixen freds.
La llum no acompanya i el guionista està cansat.

La mar el retornarà demà a la riba, tanmateix ja estava ofegat.

8/7/08

Miradas partidas... 
miedos incotrolables... 
Empieza la noche con unos pies mojados. 
El río suena.
Y una vez más, 
mi copa de ron, mi cigarro. 
Pierdo la mirada. 
Mejor, la dejo en suspensión, no la necesito, 
ya hace tiempo que empecé el viaje. 
Y no lo entiendo, ¿mi copa? 
Otra por favor. 
Bebo y vuelvo a beber.
Y su amargura dulce ya no me dice nada.
El invierno a vuelto, 
y el viaje sigue.
Sé que nos perdimos. 
¿Momentos?
Todos. 
Volvería a soñar con todo. 
Pero esta vez el filtro soy yo. 
Mil perdones para todos aquellos que no escuchan, 
porque el sistema va a empezar.

Podria dir.

Podria dir, que el sustente d'un cos és gràcies al sustente d'altre cos.

Podria dir, que la font de la vida és simplement, el primer arrel que ens uneix a ella, la primera llàgrima que ens fa entendre-la.

Podria dir que la verdor d'aquest paisatge és degut a la verdor dels teus ulls; o millor dit, que la verdor dels teus ulls, fan del dia a dia, el meu paisatge.

Podria dir que sóc un arbre, i tu el pardalet que em visita cada dia, però com a pardalet, buscaràs un altre pardalet i jo, com he dit, només seré un sustente.

Podria dir que si viatjara al univers, només seria un més, perquè som molts, i tú no hi ets.

Podria dir que sí, o que no. 

Podria dir res, o tot. 

Podria dir: mentides, realitats, històries, Colors... però simplement ho podria dir...

Podria dir que un dia vaig escriure, lo que per por, mai havia dit.

La mar.

La mar,

gran autora de batalles de guerra i d'amor,

lluita aquesta vegada per si mateixa,

per retrobar-se i no ofegar-se.

Per ser humà!

Per sentir i no evaporar-se,

per poder arribar i no retornar com les ones.

Per ser algú.

Per estimar,

estimar i tornar a estimar.

Per viure,

per cantar, saltar i no només flotar.

Per aprendre a volar en l'nfinit d'un cor...

Els ocells no volen, 
estimen!

Horas...

Horas... Solamente horas. Y más horas. Y  por fin abro los ojos. Pensaba que se iba a retrasar diez minutos. Y es cuando llegan las primeras gotas de un otoño triste y enfermizo. Hoy por hoy, la vía recta es éste mísero círculo. Piensas que no, pero lo intento. Todo se desvía hacia un mundo lleno de bosques secos y desiertos inhabitados. Las emociones se encuentran al rojo vivo y tan sólo una mirada sería suficiente para recordar lo que nunca va a cicatrizar.

Horas. Solamente horas. Y más horas. Y por fin abro los ojos. La calle esta vacía para estas pupilas desamparadas, llenas de lágrimas. No he dormido y todo se repite. Ahora si que es verdad, que carta blanca al verdugo de mis sueños, porque solo le podré esperar...

Horas. Solamente horas. Y por fin abriré los ojos. Las patadas de todos esos niños en mi infancia, no me sirvieron de nada. Mientrás tanto, el laberinto de mi vida se hacía más grande. Yo, ya tuve mi baile; y la lluvia no borrará eso. Pero tal vez...

Horas. Solamente horas. y por fin abro los ojos. El caos se desvanece. Y su búsqueda comienza. Corro detrás de ella. Y lo sabe. Pero es más fácil ver como me ahogo en mi mar precario lleno de lamentaciones y fracasos. La búsqueda sigue. No quiere escucharme; y derrotado...

Horas, solamente horas... Y enraizado en la soledad de mi destino, intentaré pensar, que un día... lo conseguí.

Nits de ruïnes.

I tot es gela baix una nit de cendres. I tot és silenci en les ànimes dels pecadors. I tot mor si penses en tot, perquè tot sóc jo i també eres tú, i el crit de demà consumirà les nostres vides.

Deixam patir, ja tornaràs... però tard, perquè hauré mort... i el lamentaràs fins enfonsar-te en l'infern (Paradís de l'amor).

Venes tallades reclamen el dia. Amb coordinació, precisió i tècnica, podríem finalitzar aquesta actuació de la vida plena d'odi, ira i merda.

Una pared blanca en el meu cap m'impedeix pensar.

Hauré mort? Pot ser.

Però les meues ruïnes internes que m'he desfan el cos continuen sent presents.

Mor el rei, viu la llenya.

Veni, vidi, vici.

Tot començament pot ser una victòria o almenys una projecció a uns objectius o una finalitat, però ara bé, Roma no es va construir en un dia.

La lluita constant per superar-nos, per arribar a ser algú, per poder dir més de dos paraules, renaix en cada fracàs, o podíem dir que creem aquesta imatge fraudulenta per viure dins d’un món. Un món del que coneguem les seues regles, per això poden manipular-lo. És ací on entra la manera de sabotejar-lo.

Les persones prenen decisions i per tant tindran unes conseqüències, i si aquestes les prevenen no faran servir únicament els seus principis perquè si decideixen només per principis, les eleccions podran ser errònies. Per fer eleccions correctes hi ha que renunciar de vegades a certs valors. Es podria dir que simplement hi ha que ser responsable dels nostres propis actes. A més si prenc consciència de la vida i dels meus actes també ho faré dels meus papers. Però no sempre estem identificats. És doncs, on s’inicia el meu maquiavelisme, el renunciar, el treure’ns la innocència. A vegades farem el que volem i altres no. No sempre fem el paper que volem però això no significa que siga dolent.

La societat defineix a l’home, els presenta com persones que ella mateixa ha fet però també com a persones que intenten ser alguna cosa més que ells mateixos volen triar.

Però realment ens trobem en un fugir de la llibertat, un evadir-se mentider de l’agonia de l’elecció. Un conformisme del ‘’no podia fer res’’. Fer d’una cosa voluntària, necessària. Negar-se a triar davant una situació, quan realment  tenim alternatives i més d’un remei.

És per tant aquest malson de la mala fe un autoengany, és una manera de netejar-nos de tota culpabilitat i responsabilitat. És el autoconvenciment en el dia d’avui, de moltes persones, del destí de les eleccions dels nostres actes, i que com aquestes estan lliures de culpabilitat.