Cercant un destí

Vaig tornar a obrir els ulls,
i allà estava, en aquell tren.
Ni tan sols es podia fumar.
Suposava el que havia fet,
però no perquè havia passat.

Plovia,
no es podia apreciar el paisatge desolador d'aquell camí sense sentit,
però alhora, meravellós.
Llibertat contrarestada per les quatre parets d'aquell vagó.

Allà vaig notar el teu primer cop de calor,
i com intentaves acariciar els meus dits.
Eren dies de fred.

Li puc ajudar?
I mirant fixament a través d'aquella finestra,
no vaig poder contestar.
El meu rostre únicament expressava indiferència,
darrere un cor paralitzat pel que ja quedava enrere.

Només volia arribar a veure el sol,
(mai l'havia vist).
Tal vegada el tenia al costat,
o tal vegada no.

Sempre núvols d'inconsciència que distorsionen la meua realitat.
Però, qui em deia on era?
Qui em diu que és aquest el camí?
Qui em dirà si arribe tard...?

Podrà arribar les fulles de la tardor,
però no eixe adéu esperat/inesperat.

En l'ombra

Llums aturades feien que el temps,
revelara la màgia d'una cova,
que el sil·logisme d'unes mans,
desencadenara en la fusió de dos cosos,
i ara,
prunes mentals flasheen el meu cap.

No es tracta de pells, d'ossos
o de pensaments.

Sinó d'arrels a una ètica de viure,
on els demés també tenen sentiments;
on els demés volen existir i coexistir amb nosaltres.

I això és difícil,
si fem un suc de persones.

Millor ofegat,
i et donaré carta blanca en una temptació termal,
on es sacrificaven les nostres carns.
Pecat? No... desig.