Passeig d'hivern

Si volies deixar de veurem,
haver-ho dit.

Em trobe en mig de la muntanya,
el sol s'està amagant
i la neu gela els meus peus.

El silenci lidera l'entrada de la nit.
Tindria que ser meravellós,
pareixia meravellós,
però allà érem dos i em sentia a soles,
només bategava un cor.
O realment ho estava?
Segurament si,
i des de feia temps.
Com temps feia que no m'atrevia a escriure.

Voldria sentir la música,
la teua música.
Però dins aquest pou,
és difícil que arribe un so que mai s'ha pronunciat
i que mai arribarà...
les paraules d'un t'estime.

Ja és de nit.
Només em queda esperar que la terra perda la lleu calor que ha agafat durant el dia,
que el vent despulle el meu cos tallant-ho poc a poc,
i que la meua pell sonrosada es vaja fent cada vegada més pàl·lida.

Ja no sent les cames
i m'agradaria no sentir res més.
Els meus músculs es van atrofiant
i el meu pols debilitant.
Ja queda menys,
i vull aconseguir-ho.

No vull oblidar-te,
i si per això tinc que congelar el meu cor a canvi de la meua vida,
ho faré.

Hi havien reis bojos que construïen castells,
altres no poden i deliren construint il·lusions.

La mort no és el fi,
és l'amor etern.