Pluges interiors

Avui plou, i és bon moment, l'aigua cau,
esbara pel meu rostre i això neteja l'aire, i alguna cosa més.
Diuen que no serà gaire, el cas és que ha començat,
i jo camine... tant sols camine...

Destruïm tot això que agafem, tendència humana a la supervivència.
Nostàlgia d'un camí a seguir, que no es sap quan va començar
i que el·labora cossos inertes incapaços de sembrar.

Encara plou per caminar, continue perdut,
perdut en la meua obscuritat, en la teua obscuritat que em regales i que es suma a la meua terra.

Horitzó d'un present

L'àncora està posada i el declive ha arribat al seu destí.
Ja són moltes les parades que ha fet per intentar canviar els seus bitllets.
Són molts els matins que comencen en plena nit.

El fred, el silenci, els ànims. El meu fred, el seu fred, el meu silenci, el seu silenci...
Intente contar cada rajola per la que vaig caminant, però no arribe a casa.

Les meues cames no tenen forces i necessiten descansar.
Torne a estar en terra i els meus peus seguixen freds.
La llum no acompanya i el guionista està cansat.

La mar el retornarà demà a la riba, tanmateix ja estava ofegat.