Pluges interiors

Avui plou, i és bon moment, l'aigua cau,
esbara pel meu rostre i això neteja l'aire, i alguna cosa més.
Diuen que no serà gaire, el cas és que ha començat,
i jo camine... tant sols camine...

Destruïm tot això que agafem, tendència humana a la supervivència.
Nostàlgia d'un camí a seguir, que no es sap quan va començar
i que el·labora cossos inertes incapaços de sembrar.

Encara plou per caminar, continue perdut,
perdut en la meua obscuritat, en la teua obscuritat que em regales i que es suma a la meua terra.