Nous camins

   Camins inertes travessaven el pensament d’un recorregut idíl·lic que vaig decidir començar. Avui, el primer pas, i amb ell, la gratificació d’eixir del meu món euclidià que divaga en la res i a la vegada en el tot. Descobrir la realitat de nous paisatges més enllà del blanc i el negre, de noves nits estrellades que formen un nom, i d’infinitats de camins amb una única intersecció, desitjada i benvinguda per l’atzar.

   Malauradament, voldré mirar enrere, debilitat carnal d’un passat, però és el vent de ponent qui encisa el meu camí i fa regne dels meus ulls, un horitzó que m’agradaria despullar, lentament, engalipat per la màgia blanca d’un silenci harmoniós, que bategarà darrere cada petjada.

   Alquimista per un temps i arquitecte aficionat per un altre, vaig aprendre a renàixer de la crisàlide banyada dels meus gemecs, pornografia barata si transvestim aquest viatge efímer que tan sols he començat amb la virginitat posada d’aquestes botes.

   Darrera aquesta falsa divagació, on el meu cap presidia les meues il·luminades cavil·lacions, crec que és moment de poder fer el segon pas.