Rebuig

Sé que no ets fàcil,

i per això ja saps que parle de tu.

Que per tindre un mínim de contacte,

que per saber de tu,

que per dir-te un hola...

necessitem una coincidència,

és a dir, necessitem temps.

La teua concepció de mi,

no és la meua concepció de tu,

i llavors,

la nostra discrepància s’accentua encara més.

Jo vull i tu no...

anem a pitjor.

Però, és clar, sé que podria fer-ho

 i això redueix tot al principi.

El principi d’anomenar felicitat,

a l’estat transitori d’una realitat imaginaria

que alguns li anomenen,

viure.

Jo voldria viure,

però tu ja ho estàs fent.

La primícia de conèixer-nos no va ser l’adequada (error de principiant),
però és ací on anem a parar,

al teu punt d’indiferència

que jo li anomene desconeixement.

De vegades pense,

que només que sàpigues q existisc ja és suficient,

però no me l’he pogut creure.

La gratitud moral de lo inexistent pot arribar a omplir mars, mars que en aquest cas, m’ofeguen de pensaments estèrils de culpabilitat, on la paradoxa de tot açò, només té un nom molt clar, el teu.