Veni, vidi, vici.

Tot començament pot ser una victòria o almenys una projecció a uns objectius o una finalitat, però ara bé, Roma no es va construir en un dia.

La lluita constant per superar-nos, per arribar a ser algú, per poder dir més de dos paraules, renaix en cada fracàs, o podíem dir que creem aquesta imatge fraudulenta per viure dins d’un món. Un món del que coneguem les seues regles, per això poden manipular-lo. És ací on entra la manera de sabotejar-lo.

Les persones prenen decisions i per tant tindran unes conseqüències, i si aquestes les prevenen no faran servir únicament els seus principis perquè si decideixen només per principis, les eleccions podran ser errònies. Per fer eleccions correctes hi ha que renunciar de vegades a certs valors. Es podria dir que simplement hi ha que ser responsable dels nostres propis actes. A més si prenc consciència de la vida i dels meus actes també ho faré dels meus papers. Però no sempre estem identificats. És doncs, on s’inicia el meu maquiavelisme, el renunciar, el treure’ns la innocència. A vegades farem el que volem i altres no. No sempre fem el paper que volem però això no significa que siga dolent.

La societat defineix a l’home, els presenta com persones que ella mateixa ha fet però també com a persones que intenten ser alguna cosa més que ells mateixos volen triar.

Però realment ens trobem en un fugir de la llibertat, un evadir-se mentider de l’agonia de l’elecció. Un conformisme del ‘’no podia fer res’’. Fer d’una cosa voluntària, necessària. Negar-se a triar davant una situació, quan realment  tenim alternatives i més d’un remei.

És per tant aquest malson de la mala fe un autoengany, és una manera de netejar-nos de tota culpabilitat i responsabilitat. És el autoconvenciment en el dia d’avui, de moltes persones, del destí de les eleccions dels nostres actes, i que com aquestes estan lliures de culpabilitat.